Vivim, diuen, en la societat de la informació i del coneixement. Una època en què, com sabem, tot allò que passa al racó més allunyat del planeta és immediatament conegut a quilòmetres de distància. Les tecnologies de la informació i del coneixement han escurçat les distàncies, per llunyanes que siguin, i alhora han facilitat la simultaneïtat en la transmissió de notícies, allà on fa només uns anys feien falta hores, sinó dies. Això té, com és fàcil d’imaginar, efectes en allò que afecta les violacions de drets humans: sovint, per no dir sempre, són immediatament conegudes, a escala global, de manera simultània. Aquest context, tanmateix, afavoreix la multiplicació d’informacions, que pot arribar a la saturació informativa, dificultant paradoxalment que les notícies siguin païdes i que se’n pugui donar, a més, resposta adequada.

A aquest fenomen, estrictament contemporani, cal afegir-hi una tendència antropològica gairebé indefugible: la tendència de l’ésser humà a oblidar, individualment i col·lectivament, els esdeveniments traumàtics. La memòria, selectiva sempre, és una facultat, orientada com totes a la preservació de la vida, que sovint dificulta, per una mena d’instint de supervivència, el record del que és dolorós. L’amnèsia individual i col·lectiva, així, apareix no tant com una anomalia, sinó, més aviat, com una norma autoprotectora de la vida individual i de les societats humanes.

Per això, en la dècada dels vuitanta del segle passat, va començar a estendre’s per tot el món, especialment occidental, una pulsió memorial, un esforç per preservar el record de les catàstrofes passades i de les carnisseries a sobre de les quals s’havien bastit les nostres societats contemporànies. Davant del perill que suposa oblidar els crims del passat, amb el risc de no poder-ne extreure lliçons de futur i d’afavorir, per tant, la seva repetició, ara fa unes dècades es va estendre una autèntica preocupació global per preservar la memòria dels esdeveniments traumàtics i, amb ells, els aprenentatges indefugibles per a la vida humana futura. Recordar per no oblidar, i no oblidar per evitar la repetició del que va provocar mort i destrucció. “Mai més. Enlloc. Contra ningú”: el jurament dels supervivents de Mauthausen ha esdevingut l’imperatiu moral de la nostra època.

A tot arreu, de Cambodja a Polònia, de Colòmbia a Sud-àfrica o Ghana, de Buenos Aires a Berlín, de Nova York a Ribesaltes, la nostra època ha conegut una expansió de la cultura memorial i de l’esforç per preservar la memòria històrica dels llocs on tantes atrocitats van ser comeses: des dels anys vuitanta, els llocs dels horrors del passat han esdevingut espais de memòria. I aquest esforç, impulsat a escala global sobretot per la societat civil organitzada, ha anat acompanyat d’iniciatives institucionals legislatives en favor de la restitució de les ferides del passat, a través de lleis de memòria històrica desplegades sota el lema que l’argentina CONADEP (Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones) va convertir en brúixola global: “Memòria, Veritat, Justícia”. Amb això, s’expressava la necessitat que una societat decent preservés el record del passat ominós, instituís la veritat dels esdeveniments que alguns haurien volgut esborrar i s’iniciés el procés de persecució dels botxins i de restitució de les víctimes.

Cal dir que, en aquest moviment global, la situació de l’Estat espanyol respecte als crims del franquisme i la dictadura constitueix una anomalia internacional. Perviuen els noms dels criminals en carrers i places de l’Estat; els llocs de detenció, tortura i mort, des de les comissaries de policia fins als espais en els quals es van habilitar camps de concentració, continuen, o bé en funcionament -les primeres-, o esborrats i sense identificar, els segons; les fosses comunes dels assassinats continuen sense poder ser oficialment exhumades; els monuments de la dictadura, començant pel Valle de los Caídos, continuen dempeus i fent l’apologia monumental encara avui dels crims contra la humanitat en defensa dels quals es van erigir, i els judicis contra la dissidència del franquisme, amb sentències de penes de mort incloses, continuen sense ser anul·lats. I avui, el Parlament espanyol encara debat al voltant d’una llei de memòria democràtica que, gairebé mig segle després de la mort del dictador, no resisteix la mínima comparació amb iniciatives legislatives semblants en estats democràtics.

Des dels àmbits de la memòria històrica es té molt clar que el contrari, l’antònim, de l’oblit no és la memòria, sinó la justícia. Aquesta és la batalla encara incomprensiblement oberta en l’Estat espanyol, on la voluntat d’amnèsia persevera, encara el 2021, amb tota la seva força.